Aquell dia va quedar atrapat un somriure rumiós dins del mirall. Vaig pensar que si pensés diferent
potser seria el meu nas molt més dret i les dents d'una altra geometria, si no haguessin tremolat per dir les cançons que pujen des del meu pit despullat. Vaig pensar que no sóc l'ombra dels meus ulls. Sóc el que encén la pell, el que ha aixecat aquesta casa a un metre i escatx del terra.
Cos, aquí no hi ha més ànimes que busquin el seu lloc, només puc quedar-me jo i si no et sap greu el pes dubtós i feble de la meva veu.
Y aunque no me sienta a la altura, falto de hermosura cederé a la danza de mis huesos.
Doncs sí, sóc baixet i no camino dret però per anar on vull ja m'està bé. I a l'esquena el meu mapa del cel té galaxies de pigues i tot el pes de les coses que dic, les orelles prominents com si fossin ales. Amb el vent només cal ser valent i m'en vaig on jo deixo de ser ni tan gras com el poema sense música i ni tan prim com les ombres que els meus somnis deixen al coixí.
Cos, aquí no hi ha més ànimes que busquin el seu lloc, només puc quedar-me jo i si no et sap greu el pes dubtós i feble de la meva veu.
Y aunque no me sienta a la altura, falto de hermosura cederé a la danza de mis huesos.