Sa tristesa dorm en terra, sa tristesa, sa tristesa se despenja com el cel per ses estrelles. I es meu vaixell de terra pesca nit i dia dins es carrers d´una piscina.
Ses estrelles tan enfora, sa distància, sa tristesa, dins ses aurores sa tristesa se destila i s´evapora. I es meus niguls aquàtics perden gota a gota tot es seu pes, ses seves ombres.
Des meu cel insuficient, de sa pluja mineral, de paraigues dins sa neu. D´arbres tan indiferents, de rellotges aturats, d´impossibles sentiments.
Sa tristesa dorm en terra, sa tristesa, sa tristesa és un música austrohóngara i vermella. I es meu vaixell de terra pesca nit i dia dins es carrers d´una piscina. I es meus niguls aquàtics perden gota a gota tot es seu pes, ses seves ombres.
Des meus vidres entelats, de solsticis en s´hivern, d´aerostàtics ancorats. De carrers abandonats, de pel·lícules només, de matins difuminats. Des meu cel insuficient, de sa pluja mineral, de paraigues dins sa neu. D´arbres tan indiferents, de rellotges aturats, d´impossibles sentiments.