Són igual que canalla consentida, que fer mal no els priva de cap regal: com nens murris amb pistola, fotent sempre allò que volen, per a ells tota la cassola mai no és prou. No deu ser prou alegria viure a cal carnisseria, que han d'anar a casa el veí a fer enrenou.
Tant els és tot mentre tinguin estrella de xèrif i un parell d'indis a prop per poder putejar, però si algun dia els foten dues torres a terra fan el sorprès, el dolgut i es posen a plorar.
Ploramiques! Pensàvem "quan creixin canviaran", però no sé pas si podrem esperar tant.
I aniran per arrencar la barba al que, badant, els passi per davant. Tornaran a pagar els plats, els sencers i els trencats, els que estan acostumats a omplir-los poc. I acabada la faena tindran la caixa tan plena, que haurà prou valgut la pena l'enderroc.
Ja sé que és lleig i que als nens no se'ls ha de picar, i és una cosa que jo sempre he defensat, però creu-me que un parell d'hòsties ben donades ells les mereixen i jo quedaria descansat.
Ploramiques! Au, passeu avall, no ens vingueu plorant, mai no rebreu tant com heu estat donant.