Una parella lingüística, una oportunitat d'enterrar l'affaire Patrícia, fer dissabte emocional.
Una estona en cada idioma, trenar una conversació, jo t'ensenyo, tu m'ensenyes i ens ensenyem tots dos.
Ella era nascuda a Grècia, bressol de grans pensadors. De Parmènides a Sòcrates, d'Aristòtil a Plató. I jo que desconeixia tots aquells senyors estranys, me'ls imaginava amb barba i fotent gestos molt grans.
Vaig provar d'impressionar-la fent un Google d'amagat: "Llull, Pujols, Ramon Sibiuda". Cap dels tres li van sonar.
Tot mostrant-me l'erotisme potencial del català, va dir: "Joan, vull que m'ensenyis a millorar el pronunciar".
I si haguessis vist com reia intentant dir cotó fluix, hagués dit "Despertaferro!" l'almogàver que hi ha en tu. Amic meu, si mai t'hi trobes no t'ho pensis ni un segon i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.
Em va preguntar en què creia mentre s'empassava el fum i entrant a una indie disco vaig citar, es veu, un tal Hume:
"Només crec en el que veig jo i només us veig a vós". (Quan començo amb formalismes és senyal que estic nerviós).
Va dir: "La teva oratòria deixa molt a desitjar. Sovint val més un silenci. Sovint val més actuar". I entomant aquella màxima amb el màxim de dignitat, jo vaig collir l'ego de terra i ella es va posar a ballar.
I com ballava! Que tot de cop, el cercle es quadrava. I quan Song2 de Blur sonava, xiuxiuejant d'Epicur em parlava.
Mentre pujàvem l'escala del seu pis, va deixar anar: "Ara tu tries la trama, tot flueix, deixa't portar".
I vaig dir: "Fem de viure una festa, fem-ho abans de fer-nos grans que demà serà impossible, que demà ja serà tard".
I per un cop les paraules, l'exacta combinació, van esdevenir alquímia, van dissoldre la raó. Vaig descartar tots els dubtes plenament il·luminat quan li vaig veure tots els prismes: bé, bellesa i veritat.
I amb Schopenhauer vam acabar en un afterhour. I tot parlant de Schopenhauer vam acabar en un afterhour.
Un petó, ja era de dia, en un carreró del Born, feliçment, tot condemnant-nos a buscar l'etern retorn.