Cansat, cansat de fer-me mal, de viure en un engany, cansat de mi, que no sé allibera’m, fugir d´aquest desig que se que no és per a mi però no puc evitar.
Cansat d´aquesta soledat, d´haver-me enamorat del pas del temps, que fa caure en l´òblit allò que va ser etern. Cansat de veure-ho clar però no saber escapar.
No és massa tard per tot allò que és important Estic tan cansat …però he de tornar a començar.
I quan s´aturarà aquest mal que crema i crema tant? Evaporat, que no deixi record d´aquells moments tan bons. Cansat que d´aquells núvols només quedi fum.
No és massa tard per tot allò que és important (per a mi, com ser feliç). Estic tan cansat …però he de tornar a començar.
Només vull oblidar i trencar, no recordar mai més per viure en pau. Cansat d´haver callat, d´estar emprenyat, de ser fugaç, de ser real…, per què no puc existir així. No puc, no és per a mi, tan humà, despullat, que no puc existir, no vull pas fer-ho així. Cansat d´haver somiat…
I quan podré somriure? Quan tornaré a viure? Quin va ser el pecat per sentir aquest desig que no té cap sentit, per viure sense viure tanta soledat?