Una veu li preguntava “què seràs quan siguis gran?”, la meva amiga callava i somreia cap avall. Qui tornés a aquella tarda a prendre foc i aturar-la just a punt de dubtar per primer cop!
Quan el pare preguntava “quina feina trobaràs?”, la meva amiga, rabiosa, intentava no plorar i el cervell jove repassava les opcions i tenia els ulls cansats de mirar en tots els racons però, en mirar-lo, el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs.
I sortíem a les nits, “va, demà ho farem millor”, mentre el dubte ens observava. I sentíem créixer dins gairebé una decisió però era el dubte que jugava amb tot allò que era bo, amb tot allò que era bo.
Si un bon noi li preguntava què collons volia que fes, la meva amiga dubtava i s’arrambava contra ell i s’adormia prometent-se que demà sabria estar contenta al seu costat. Desgraciats si sabeu el gust que fan els petons que fem dubtant!
T’has quedat mirant un prat esperant que neixin flors mentre el dubte les matava. T’has quedat tota la nit observant com dorm un cos mentre el dubte reclamava tot allò que era bo. Tot allò que era bo.
Ha passat a mig matí, m’ha tocat amb unes mans plenes d’ungles despintades. No tenia gaire temps, però passava pel veïnat i em volia dir que ara ho té molt clar.