Provem d'encaixar en escenes boniques, En ports de diumenge farcits de gavines, En grans sobretaules on els avis canten, En nits vora el foc abraçats a una manta. Es tracta de ser els simpàtics del barri, Els que ballen I ballen fins que els músics parin I irrompre arrogants lluint les millors gales En discos amb dones amb feines estables.
I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.
Busquem quedar bé en el retaule magnífic Dels que van pel món amb posat monolític I afronten la vida mirant-la a la cara I un dia, contents, compren flors a sa mare. Intentem trampejar per ser persones dignes, El pare modèlic que volen les filles, El de la veu greu, el de la mà forta, Que paga un vermut I que arregla una porta. I després tancar els ulls I sentir el món en calma I a dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre Haven't enllestit un gran epitafi Que arranqui somriures a tots els que passin.
I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. I, a vegades, se'ns baixa la verge I de sobte ens revela que ens en sortim. I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic, Tot fent evident, Que per un moment, Ens en sortim.