Batega el mar amb cada ona que ve i va. La ressaca esborra el camí aventurer de cada ona que ja no hi és. Batega el cel amb tempesta permanent, ja ho veus. I trontollen les estrelles tenen por de capbussar-se en la foscor.
Batega el circ en cada somriure petit. S'encén la màgia i crema el desig, s'estén el somni a l'infinit. Batega el cor quan s'emplena d'il·lusió i no dorm. Avui és demà i l'ahir sempre se'n va però encara sento la teva mà.
Recordo quan, mirant estrelles al port, pensàvem que podia ser que algú a l'altre costat del món les estigués mirant també. Com un mirall i el seu reflex...
Imagina que gira el món sencer i a la ciutat dels adormits la son fuig per sempre, ve i va, una veu rebel que la guitarra farem lliure per sempre, roba estesa i arrels, una cançó ressona a Barcelona encara i per sempre, ve i va.
Quan es fa de dia a la ciutat dels adormits, tothom persegueix les hores. Mai no s'adormen els despertadors. Mai no es desperten les persones. I en algun racó d'aquest desastre el matí és un sastre que amb el sol i la persiana embasta un vestit de llum sobre el teu cos. Tu i jo seguirem dormint i allargarem el somni de la nit com un borratxo que balla mentre desmunten l'orquestra. Que a fora s'ensorri el món. Que caiguin mil tempestes. Desfarem amb els peus, a poc a poc, les onades de la pressa. Que s'ensorri el món.